El Constitucional tomba la llei catalana que obligava a oferir un lloguer assequible a okupes

A mitjans de l’any 2020, el govern de Catalunya va aprovar un Decret que obligava els propietaris d’habitatges a oferir lloguers amb preus inferiors al mercat a aquells okupes que portin més de sis mesos usurpant els seus domicilis sense autorització. La norma va ser revisada pel Tribunal Constitucional a començaments de 2021, encara que els arguments esgrimits a la sentència no van ser de fons, sinó de forma, en entendre que aquesta regulació devia haver estat tramitada amb forma de llei.

Davant d’aquest revés judicial, el govern català va tornar a la càrrega i va redactar una nova Llei d’Habitatge en què va recuperar la polèmica obligació de cedir habitatge a preu assequible a aquells okupes que acreditin almenys mig any residint il·legalment en aquests pisos i residències. La nova Llei es va recolzar el febrer del 2022, amb el suport d’ERC, Junts per Catalunya i la CUP, així com del PSC i els legisladors d’En Comú.

El Tribunal Constitucional es va trobar així en la tessitura d’entrar al fons de la qüestió, ja que el vehicle legislatiu emprat sí que era, aquesta vegada, l’adequat. La resposta ha estat coneguda durant el matí del 26 de maig, tres mesos després de l’aprovació de la Llei. I, per sort per als propietaris d’habitatge, la decisió de l’òrgan encarregat d’interpretar la llei de lleis ha declarat nuls i inconstitucionals els articles 17 i 18 de la norma, amb els quals es pretenia beneficiar els okupes.

La legislació catalana obligava les grans forquilles d’habitatge a acreditar documentalment que havien ofert un contracte de lloguer social a aquelles persones que n’okupen les propietats. Només en cas de negativa per part dels usurpadors, els propietaris quedaven facultats per acudir a la justícia i denunciar la presa irregular de la seva propietat.

Tot i això, el TC aclareix que això suposaria “envair l’àmbit de la legislació processal, que constitueix una competència exclusiva de l’Estat”. Així, les competències autonòmiques no permeten introduir sense més normes processals en el seu ordenament ni atorgar tractament administratiu a una sèrie de canvis que, en realitat, arrasen l’article 149 de la Constitució Espanyola, que acota les competències de l’Administració General de l’Estat.

Això facilitarà en part la defensa de les propietats que siguin okupades, ja que les grans forquilles d’habitatge que pateixin aquests atacs podran acudir directament al jutjat i denunciar el que ha passat sense necessitat d’entaular negociacions ni oferir als usurpadors uns preus de lloguer inferiors que marca el mercat. La sentència aclareix sobre això que el que s’ha pretès a Catalunya no és només vulnerar una competència exclusiva de l’Estat, “sinó també pretendre afectar l’àmbit processal, establint condicions per iniciar accions judicials”.

No deixa de cridar l’atenció que la qüestió competencial sigui l’única cosa que preocupa els magistrats del TC, ja que el dret de propietat es veia tremendament restringit per aquesta norma i la resposta que ofereix la sentència no entra de ple en aquesta qüestió, limitant-se només a recalcar que els procediments legals es regulen a nivell estatal.

Cal no oblidar que, com ha explicat Lliure Mercado, l’evolució de l’okupació a Catalunya és molt negativa, amb pujades de fins al 66% al llarg de la pandèmia. Aquestes dades contrasten amb les xifres de Madrid, on el mateix període s’ha saldat amb una caiguda del 20% en aquest tipus d’actes delictius.

En termes agregats, les xifres disponibles per a l’any 2021 mostren que les okupacions d’habitatge van augmentar un 18% a tot Espanya, amb Catalunya erigint-se a la regió més afectada. Per ser precisos, l’autonomia governada per Pere Aragonés va sumar 5.689 dels 13.389 casos coneguts entre el gener i el setembre del passat exercici, de manera que les dades d’okupacions conegudes a Catalunya són quatre vegades més grans que les de Madrid, amb 1.282 expedients.

Amb aquest pronunciament, el TC evita que la situació jurídica que enfronten els propietaris sigui encara pitjor, assegurant a més que no hi hagi l’obligació de cedir habitatge als qui l’okupen. No obstant això, el fet que no s’hagin tombat aquests articles sobre la base del dret de propietat, sinó apel·lant a qüestions competencials, deixa a l’aire una sensació estranya, ja que no queda clar què hauria determinat el Tribunal Constitucional si el plantejament hagués estat un altre.

El Consell de Garanties Estatutàries de Catalunya, un òrgan consultiu els dictàmens del qual no són vinculants, s’havia pronunciat anteriorment de forma més directa i clara, afirmant que el problema de fons no és només la inseguretat jurídica lligada a qüestions competencials, sinó el qüestionament de la propietat i de la seva legitimitat. En aquest sentit, el fet que la decisió del TC no hagi aprofundit en aquesta línia no deixa de resultar una mica inquietant.